Marees en llunes gelades de Júpiter i Saturn podrien contribuir a l'aparició de vida

Una investigació publicada a Icarus, suggereix que aquests satèl·lits tindrien marees ocultes a sota de les seves capes de gel. Europa i Enceladus, les llunes gelades de Saturn i Júpiter, alberguen oceans subsuperficials.

NASA

Perquè existeixi la vida tal com la coneixem, dues peces són fonamentals: aigua i energia. El primer d'aquests elements ja sabem que hi ha en algunes llunes dels gegants gasosos; i ara, una nova investigació publicada a Icarus, suggereix que aquests satèl·lits tindrien marees ocultes a sota de les seves capes de gel.

Europa i Enceladus, les llunes gelades de Saturn i Júpiter, alberguen oceans subsuperficials. La idea és que l'atracció gravitatòria dels planetes massius estira i deforma aquests gelats satèl·lits, proporcionant suficient energia per mantenir l'aigua líquida a l'interior i crear ones que reboten entre els seus nuclis rocosos i les capes externes de gel.

Un equip d'investigadors liderats per Marc Rovira-Navarro, de l'Institut Reial dels Països Baixos per a la Investigació del Mar, ha calculat com aquestes ones es propaguen en els oceans profunds d'aquests petits mons. Van trobar que, a causa de la profunditat relativa dels oceans en comparació amb la mida de les seves llunes, les ondulacions poden enfocar al llarg de trajectòries particulars. El que les faria més com corrents de raig, en comptes de fluir a l'atzar.

A causa d'això, les ones imparteixen la major part de la seva energia a la superfície en punts propers als pols nord i sud, ja que reboten d'un costat a un altre al llarg d'aquestes línies. Inicialment, els investigadors van pensar que això podria explicar per què Enceladus irradia una quantitat inexplicablement gran de calor des del seu pol sud.

Energia insuficient

No obstant això, altres càlculs van revelar que les ones probablement no transporten prou energia per a afectar significativament la superfície del gel. "Si estiguessis flotant en una d'aquestes ones d'inèrcia, estaries retrocedint i avançant a uns pocs centímetres per segon", explica a New Scientist Rovira-Navarro. "És bastant suau", afegeix.

Segons l'investigador, els càlculs addicionals que tinguin en compte les diferents profunditats d'aquests oceans revelaran si realment podria haver un efecte d'enfocament més fort que podria afectar les capes de gel. Però encara que no afecten la superfície de les llunes, les onades poden ser importants per a qualsevol organisme viu potencial en aquests oceans.

"Puc imaginar organismes ancorats al fons marí o al gel que es beneficia d'aquestes ones", diu Steven Vance en el Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA a Califòrnia, perquè podrien moure nutrients i energia entre el nucli i la superfície gelada. "Si aquestes ones estacionàries ocorren, potser aquests punts on s'enfoquen també siguin punts focals per a la vida", afegeix.

El cas per trobar vida en alguna d'aquestes allunyades llunes es fa cada vegada més fort. A mitjans de l'any passat, dades transmeses per la finida sonda Cassini informat la presència de molècules orgàniques complexes en els guèisers d'aigua salada que brollen d'Encélado.